El tema central d'avui és doncs la llengua pròpia i la seua preservació, és a dir, el rescat del valencià de la situació precària en que es troba ací a casa nostra.
Val a dir que si acudim a Google, podem constatar que hi ha actualment entre 6.000 i 7.000 llengües parlades al mon, i que segons els experts entre el 50‐90% d’aquestes s'hauran extingit cap a l'any 2100. Perquè els idiomes més comunament parlats dominen les llengües menys parlades amb les que estan en contacte, i aquestes, si no es fica remei, finalment desapareixen.
El català, tot i no tenir la millor de les saluts, no està en la llista de les llengües en perill immediat d’extinció. Per tant, quan ACPV i les universitats valencianes plantegen iniciatives com la present no ho fan per salvaguardar una llengua en perill identificada com la més fràgil. Ho fan per a vigoritzar i salvaguardar la llengua pròpia. No és una qüestió purament cultural. És una qüestió de supervivència. De supervivència com a poble. De supervivència nacional. Com deia mossèn Josep Armengou, capellà de Berga i gran catalanista, "Parlar català és resistir”.
I és que avui coexisteixen al País Valencià dues comunitats diferents ben arrelades, cadascuna amb el seu idioma propi. La situació de les dues comunitats és però ben desigual. Uns, els valenciano‐parlants són bilingües, entre altres coses perquè no tenen altre remei. Els altres, els que parlen espanyol, generalment són estrictament monolingües i tenen una especial protecció de l’estat. És probable que tard o d’hora, les dues comunitats acabaran fonent‐se en una sola. La societat resultant podrà ser o be la comunitat catalanoparlant històrica adaptada a una situació nova o podrà ser una província espanyola més, com ara la Rioja o Cantàbria. No entro en valoracions, descric simplement un probable futurible.
Continuo citant Armengou: "Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d’altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort, o víctimes de les vicissituds històriques, o diluïdes en la seua pròpia vilesa. Els pobles que s’han deixat assimilar no viuen de cap manera. Han perdut el seu nom propi, l’ànima pròpia, la iniciativa pròpia. Ja no tenen cap missió a fer, si no és obeir, treballar, pagar i callar. S’han despersonalitzat, s’han junyit com un quadrúpede al carro del vencedor. Les seves antigues glòries seran cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les dels seus amos. Ells hauran passat a la reserva. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s’aniran extingint en l’anonimat més abjecte."
I parlant de pagar i callar no puc deixar de citar una de les conclusions del llibre molt recentment publicat per Vicent Cucarella, membre de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) referent al finançament Valencià: "En l'actualitat els valencians tenim una renda per càpita inferior en un 12% a la mitjana espanyola i no sols no gaudim d'un superàvit en la balança fiscal, sinó que patim un dèficit del 2% del nostre PIB (aproximadament 2.000 milions d'euros anuals): Això converteix els valencians en l'única comunitat autònoma pobra que damunt aporta més que rep."
Deia Joan Fuster que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans". Vicent Sanchis, en el seu llibre "valencians, encara" (Proa 2012), complementa aquesta definició referint‐se als altres valencians: "L'anticatalanisme és la manera que tenen els valencians de ser espanyols". I és que a dia d'avui trobem que al País Valencià hi ha una adscripció nacional espanyola que conviu amb una adscripció nacional valenciana no espanyola. La primera té l'espanyol com a signe identitari per excel·lència mentre que la segona té la llengua catalana com a signe d’identificació. I en mig, com deia Josep Vicent Marquès, hi ha un país perplex, manipulat i desinformat, amb una difusa adscripció nacional, que no beneficia ningú.
Podran haver matisos entre uns i altres sobre les raons que ens impulsen a la defensa del valencià i a emprendre accions de cara a la seua preservació i vigorització. Unes podran ser enteses com raons de pervivència nacional, altres simplement de pervivència cultural i poden haver altres raons. Hi ha però un denominador comú: El nostre valencià, el català de tots (E. Valor), és la clau de supervivència de la valencianitat.
I què tenim per preservar‐lo? Poca cosa. Desprès de 32 anys de la seua promulgació, la llei d'ús i ensenyament del valencià no ha aconseguit pràcticament cap dels seus objectius. En particular ha fracassat en l'objectiu general que declara solemnement en el seu preàmbul de "superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials,assolir l'equiparació efectiva del valencià amb el castellà i garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes oficials en condicions d'igualtat". Ara i ací les universitats reclamem una llei d'igualtat lingüística. No és una llei per defensar els drets de les llengües. Les llengües no tenen drets. És una llei per a defensar els drets de les persones de ser tractades iguals, independent de la llengua que ampren, i atorgar‐los la possibilitat de poder viure amb normalitat usant la seua llengua.
Val a dir que aquesta no és una proposta completament nova. De fet la trobem perfectament presentada, com la única solució factible que podria evitar la situació d'estancament i retrocés del valencià en la universitat (i altres àmbits), en el llibre “Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes” publicat per AVL en 2011 i dirigit pel nostre sociòleg Artur Aparici que intervindrà en primer lloc en la taula rodona i que plantejarà la necessitat i significació d'una llei d'igualtat i aprofundirà sobre el seu significat i la seua praxis.
Per explicar‐nos els aspectes pràctics i estratègics de la posada en escena de la igualtat lingüística intervindrà Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, que aprofundirà en les conseqüències d’aquesta igualtat lingüística des d’un punt de vista jurídic.
Tenim a hores d’ara els valencianoparlants els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants? És possible, amb la legislació actual, assolir aquesta igualtat o s’han de fer modificacions i actualitzacions de les normes jurídiques existents? En aquest darrer cas, en quins àmbits s’hauria d’actuar? Aquestes, i altres preguntes que pugueu formular després, són els que intentarà donar resposta Alfons Esteve amb al seua intervenció.
Finalment, Inmaculada Fortanet, vicerectora responsable de Multilingüisme de l’UJI en l’anterior equip rectoral i també en el present, tancarà la taula donant la perspectiva de la nostra universitat. Esmentarà primer els objectius lingüístics de la Universitat Jaume I en l’anterior legislatura i ens parlarà també del nou PPM que s’està elaborant, el qual manté els objectius de l’anterior però incorpora de manera efectiva dues eines claus per a assolir‐los: el replantejament les accions per tal de passar del voluntarisme individual a la voluntat i responsabilitat institucional i l’aplicació, en totes les situacions, del principi de subsidiarietat lingüística (Albert Bastardas), que ve a dir que tot allò que puguen fer les llengües locals (català) no ho han de fer les llengües més globals (espanyol o anglès) i no a l’inrevés (com de fet passa moltes vegades).
Sense més dilació passo la paraula als ponents. Artur....
Josep Planelles és catedràtic de l'Àrea de Química Física de la Universitat Jaume I i president del CULC.
En el següent enllaç de vídeo està disponible a la vostra disposició de forma completa la jornada per la igualtat lingüística: http://www.svideo.uji.es/peli.php?codi=1695&l
