Menu principal

dimecres, 20 de maig de 2015

Presentació de la Jornada per la igualtat lingüística. Josep Planelles. 29 d'abril de 2015

El  Servei  de  Llengües i  Terminologia amb la  col·laboració del  Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura organitzen aquesta Taula rodona sobre Igualtat Lingüística, amb motiu de l’adhesió de la UJI primer i desprès les demés universitats públiques valencianes al document presentat per ACPV "Per una nova i efectiva llei d'igualtat lingüística: cinc principis bàsics i deu àmbits d'actuació pràctica."

El tema central d'avui és doncs la llengua pròpia i la seua preservació, és a dir, el rescat del valencià de la situació precària en que es troba ací a casa nostra. 

Val a dir que si acudim a Google, podem constatar que hi ha actualment entre 6.000 i 7.000 llengües parlades al mon, i que segons els experts entre el 50‐90% d’aquestes s'hauran extingit cap a l'any 2100. Perquè els idiomes més comunament parlats dominen les llengües menys parlades amb les que estan en contacte, i aquestes, si no es fica remei, finalment desapareixen.  

El català, tot i no tenir la millor de les saluts, no està en la llista de les llengües en perill immediat d’extinció. Per tant, quan ACPV i les universitats valencianes plantegen iniciatives com la present no ho fan per salvaguardar una llengua en perill identificada com la més fràgil. Ho fan per a vigoritzar i salvaguardar la llengua pròpia. No és una qüestió purament  cultural.  És  una  qüestió  de supervivència.  De supervivència  com  a  poble.  De  supervivència nacional. Com deia mossèn Josep Armengou, capellà de Berga i gran catalanista,  "Parlar català és resistir”. 

I és que avui coexisteixen al País Valencià dues comunitats diferents ben arrelades, cadascuna amb el seu idioma propi. La situació de les dues comunitats és però ben desigual. Uns, els valenciano‐parlants són bilingües, entre altres coses perquè  no  tenen  altre  remei.  Els  altres,  els  que  parlen espanyol, generalment són estrictament monolingües i tenen una especial protecció de l’estat. És probable que tard o d’hora, les dues comunitats acabaran fonent‐se en una sola. La societat resultant podrà ser o be la comunitat catalanoparlant històrica adaptada a una situació  nova  o podrà  ser  una província espanyola més,  com ara la Rioja o Cantàbria. No entro en  valoracions, descric simplement un probable futurible. 

Continuo citant Armengou: "Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d’altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort, o víctimes de les vicissituds històriques, o diluïdes en la seua pròpia vilesa. Els pobles que  s’han  deixat  assimilar  no  viuen  de  cap  manera. Han perdut el  seu  nom  propi,  l’ànima  pròpia,  la iniciativa pròpia. Ja no tenen cap missió a fer, si no és obeir, treballar, pagar i callar. S’han despersonalitzat, s’han junyit com un quadrúpede al carro del vencedor. Les seves antigues glòries seran cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les dels seus amos. Ells hauran passat a la reserva. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s’aniran extingint en l’anonimat més abjecte." 

I parlant de pagar i callar no puc deixar de citar una de les conclusions del llibre molt recentment publicat per Vicent Cucarella,  membre  de  l’Institut  Valencià  d’Investigacions Econòmiques (IVIE)  referent  al  finançament Valencià: "En l'actualitat els valencians tenim una renda per càpita inferior en un 12% a la mitjana espanyola i no sols no gaudim  d'un superàvit  en  la  balança  fiscal, sinó  que  patim  un  dèficit del  2%  del  nostre  PIB  (aproximadament 2.000 milions d'euros anuals): Això converteix els valencians en l'única comunitat autònoma pobra que damunt aporta més que rep." 

Deia  Joan  Fuster  que  "ser  valencians  és  la  nostra manera  de  ser  catalans".  Vicent  Sanchis, en el  seu  llibre "valencians,  encara"  (Proa  2012),  complementa  aquesta definició  referint‐se  als altres  valencians: "L'anticatalanisme és la manera que tenen els valencians de ser espanyols". I és que a  dia  d'avui  trobem  que al  País Valencià  hi  ha una adscripció  nacional espanyola  que conviu amb  una adscripció  nacional  valenciana  no  espanyola.  La  primera té l'espanyol com  a signe  identitari  per  excel·lència mentre que la segona té la llengua catalana com a signe d’identificació. I en mig, com deia Josep Vicent Marquès, hi ha un país perplex, manipulat i desinformat, amb una difusa adscripció nacional, que no beneficia ningú.  

Podran haver matisos entre uns i altres sobre les raons que ens impulsen a la defensa del valencià i a emprendre accions de cara a la seua preservació i vigorització. Unes podran ser enteses com raons de pervivència nacional, altres simplement de pervivència cultural i poden haver altres raons. Hi ha però un denominador comú: El nostre valencià, el català de tots (E. Valor), és la clau de supervivència de la valencianitat. 

I què tenim per preservar‐lo? Poca cosa. Desprès de 32 anys de la seua promulgació, la llei d'ús i ensenyament del valencià no ha aconseguit pràcticament cap dels seus objectius. En particular ha fracassat en l'objectiu general que declara solemnement en el seu preàmbul de "superar la relació de desigualtat que  hi  ha  entre  les dues llengües oficials,assolir l'equiparació efectiva del valencià amb el castellà i garantir l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes oficials en condicions d'igualtat". Ara i ací les universitats reclamem  una  llei  d'igualtat  lingüística. No  és  una  llei per defensar  els  drets  de  les llengües. Les llengües no tenen drets. És una llei per a defensar els drets de les persones de ser tractades iguals, independent de la llengua que ampren, i atorgar‐los la possibilitat de poder viure amb normalitat usant la seua llengua. 

Val a dir que aquesta no és una proposta completament nova. De fet la trobem perfectament presentada, com la única solució factible que podria evitar la situació d'estancament i retrocés del valencià en la universitat (i altres àmbits), en el llibre “Els usos lingüístics a les universitats públiques  valencianes”  publicat  per  AVL  en 2011 i dirigit pel nostre sociòleg Artur Aparici que intervindrà en primer  lloc en la taula rodona i que plantejarà  la necessitat i significació d'una llei d'igualtat i aprofundirà sobre el seu significat i la seua praxis. 

Per  explicar‐nos  els  aspectes  pràctics i  estratègics  de la posada en escena  de la igualtat lingüística intervindrà Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, que aprofundirà en les conseqüències d’aquesta igualtat lingüística des d’un punt de vista jurídic. 

Tenim a hores d’ara els valencianoparlants els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants? És possible, amb la legislació actual, assolir  aquesta  igualtat  o  s’han  de  fer modificacions  i actualitzacions  de  les  normes jurídiques existents? En aquest darrer cas, en quins àmbits s’hauria d’actuar? Aquestes, i  altres  preguntes  que pugueu formular després, són els que intentarà donar resposta Alfons Esteve amb al seua intervenció. 

Finalment, Inmaculada Fortanet, vicerectora responsable de Multilingüisme de l’UJI en l’anterior equip rectoral i també  en el  present,  tancarà  la  taula  donant  la  perspectiva  de  la nostra universitat. Esmentarà  primer els objectius lingüístics de la Universitat Jaume I en l’anterior legislatura i ens parlarà també del nou PPM que s’està elaborant,  el  qual  manté els objectius  de l’anterior  però  incorpora  de  manera  efectiva dues  eines  claus  per  a assolir‐los:  el replantejament  les accions  per  tal  de  passar  del  voluntarisme  individual  a la voluntat i responsabilitat institucional i l’aplicació, en totes les situacions, del principi de subsidiarietat lingüística  (Albert Bastardas), que ve a dir que tot allò que puguen fer les llengües locals (català) no ho han de fer les llengües més globals (espanyol o anglès) i no a l’inrevés (com de fet passa moltes vegades). 

Sense més dilació passo la paraula als ponents. Artur....

Josep Planelles és catedràtic de l'Àrea de Química Física de la Universitat Jaume I i president del CULC.

En el següent enllaç de vídeo està disponible a la vostra disposició de forma completa la jornada per la igualtat lingüística: http://www.svideo.uji.es/peli.php?codi=1695&l

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada